El 1896, Verdaguer, a 51 anys i prematurament envellit, compongué el poema La Pomerola, que presentà als Jocs Florals sense èxit. Vivia en plena exclusió social i persecució eclesiàstica, empès a escriure els contundents articles En defensa pròpia a la premsa. Sobre un fons autobiogràfic, el poeta es presenta com el vell Trobador que arriba a la masia de la seva infantesa, on ja ningú no el reconeix. En veure que al foc de la llar cremen branques de la Pomerola, l’arbre singular que emparà la seva naixença al món de la Poesia, el Trobador esclata en plors, s’identifica i narra la seva història. S’ha produït l’agnitio, el reconeixement dels seus, i el poeta, després de rememorar la seva experiència d’èxtasi a dalt de la Pomerola, l’arbre de la poesia en plena primavera, s’acomiada dels masiaires amb un últim prec que li asseguri l’altra primavera, l’eterna, posant el seu llaüt a la creu que coronarà la seva tomba. És la del poeta que vol ser reconegut pels seus, l’artista que aspira a la immortalitat. El jurat dels Jocs Florals de 1896, presidit per Narcís Oller, no va premiar La Pomerola amb què el millor poeta que mai havia participat als Jocs Florals demostrava, contra tantes insídies, que continuava essent el millor. Però ell tampoc no el va publicar. Fins al cap de cent anys, el 1995, no se’n va fer una primera edició. Avui, dos estudiosos de reconeguda dedicació verdaguerista el posen a l’abast del públic en una edició rigorosa i assequible després de rescatar-lo dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya i de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. És hora que el poeta de L’Atlàntida i Canigó sigui també conegut com a poeta de La Pomerola, un poema que en la poesia catalana moderna obre la línia que continua en El comte Arnau de Joan Maragall o Nabí de Josep Carner o El fill pròdig de Carles Riba.
