Amb Flors del Calvari es posa a les mans del lector un estudi complet d’uns poemes escrits per un Verdaguer humiliat i decebut però amb una gran capacitat creativa. Hi trobem poemes de referència com «A mos bescantadors», musicat per Miguel Poveda, «Sum vermis» o «Vora la mar». El 1895 Jacint Verdaguer treballava intensament en la seva obra: l’octubre publicava el poema Sant Francesc i els articles Un sacerdot calumniat (En defensa pròpia) i el desembre —amb data de 1896— sortia Flors del Calvari. Tres llibres que reflecteixen la crisi que havia començat la primavera de 1893, amb la sortida cap a la Gleva, i que s’havia intensificat l’estiu de 1895 amb la fugida del santuari cap a Barcelona, la suspensió a divinis, el «Comunicat» i la primera sèrie d’En defensa pròpia a la premsa. El drama va trobar ressò en la literatura i les circumstàncies biogràfiques van accentuar l’evolució de la seva escriptura cap a una literatura del jo. Així, Flors del Calvari, «Llibre de consols», en termes religiosos mostra la profunditat de l’experiència viscuda. Al volum, amb un llarg i ben travat pròleg, dos interessants poemes introductoris centrats en Crist i el poeta i dues-centes vint-i-vuit composicions en tres seccions —«Crucíferes», «Esplais» i «Flors de Miracruz»—, hi trobem des de textos poètics que són expressió del ressentiment, matisat per la resignació cristiana («A mos bescantadors», «A un detractor», «A mos defensors», «Vora la mar» o «Lo calze i l’arpa»), fins als que són cants espirituals adreçats directament a la divinitat («Sum vermis» o «Al crucifix»), passant per les petites corrandes religioses o peces de «poques posades, un xic a l’estil d’ara» que poden consolar el poeta i qualsevol lector, missió de la poesia.
