El sistema lingüisticoliterari català del segle XIX es veié davant l’amenaça de desaparèixer engolit pels sistemes veïns, l’espanyol i el francès, però també davant l’oportunitat d’afirmar-se de nou i reforçar-se com a sistema. Aquesta fou l’opció de la Renaixença, el moviment empès pels romàntics catalans, valencians i mallorquins que prengueren partit a favor de la llengua catalana i de totes les seves manifestacions a tots els nivells.
Escriptors, lingüistes, gramàtics, historiadors, erudits, traductors, músics, mestres, actors, editors, crítics, llibreters, sovint sense abandonar els sistemes espanyol i francès en competència, assumeixen el programa de la Renaixença i es posen a construir les plataformes que necessita tot sistema lingüisticoliterari amb aspiracions d’”independència literària”, que deia Rubió i Ors. No ho fan sols, sinó ajudats i a vegades dirigits per sectors de la burgesia il·lustrada i de l’església. En les dècades centrals del segle romàntic, el panorama canvia. Han aparegut noves gramàtiques i diccionaris de la llengua catalana, es publiquen periòdics en català i col·leccions de llibres, es convoquen premis literaris de ressò social com els Jocs Florals, el teatre català s’expandeix, les devocions populars renoven el repertori català, la música coral difon i renova lletres, les entitats i cercles es mobilitzen.
A començaments del segle XX s’ha invertit la situació. Les grans empreses editorials autòctones de llibres i premsa, que treballen principalment per al mercat iberoamericà, i sobretot les plataformes estructurals de l’estat espanyol, monarquia, exèrcit, judicatura, fisc, escola, universitat, continuen imposant el sistema lingüisticoliterari castellà. Tanmateix, el sistema català no només ha superat el perill de col·lapse de cent anys abans, sinó que ha reeixit a crear les bases mínimes de sostenibilitat. N’és exponent l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907, primera plataforma administrativament reconeguda al servei del sistema català. A estudiar aquest procés, que podem anomenar de “construcció del sistema lingüisticoliterari català”, convidem els organitzadors del VII Col·loqui Internacional Verdaguer. Es tracta de conèixer més de prop com els catalans varen organitzar unes estructures conceptuals, socials i econòmiques que, modificades al llarg de cent anys més, han permès que la llengua i la literatura catalanes mantinguessin el propi sistema fins al segle XXI.
A més de l’estudi d’aquestes dinàmiques, proposem com a tema prioritari del VII Col·loqui l’estudi del paper que grans escriptors com Verdaguer, Guimerà, Oller, Yxart, varen tenir en els primers anys de la construcció del sistema. És un paper específic que els ve donat bàsicament per la recepció nacional, generadora de confiança en tot el cos del sistema, i per la internacional, que, a més de reforçar la confiança, crea un domini propi i el fa visible en el mapa del món de llengües i literatures.
Seccions:
Ramon Pinyol (UVic), Manuel Jorba (UAB), Josep M. Domingo (UdL), Enric Gallén (UPF), Magí Sunyer (URV), Francesc Cortès (UAB). Secretaria: M. Àngels Verdaguer (UVic)
Ricard Torrents (UVic), Joaquim Molas (UB), Alan Yates (University of Sheffield), Denise Boyer (Centre d’études catalanes / Université Paris Sorbonne), Laureà Bonet (UB), Francesc Fontbona (BC), Joan Mas i Vives (UIB), Vicent Simbor (UV), Josep Massot (PAM), Albert Rossich (UdG).
Secretaria i Seu: Universitat de Vic (Facultat de Ciències Humanes, Traducció i Documentació)
Societat Verdaguer / Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic
