La producció literària de Verdaguer, escrita al llarg d’uns quaranta anys i adscrita als principis literaris romàntics, es va centrar sobretot en la poesia, amb una trentena llarga de títols –entre els publicats en vida i els pòstums–. Va escriure també algunes obres en prosa, d’una alta qualitat literària, i va realitzar, en prosa i en vers, algunes traduccions i versions d’altres llengües. Després de la seva mort s’han anat publicant obres inèdites i entre els milers de manuscrits que ens va deixar, encara hi ha poesies i proses diverses, més o menys acabades, que no han passat a la lletra impresa. A tot això s’ha d’afegir un extens i interessant epistolari, en bona part ja editat, que ultrapassa les mil cinc-centes cartes. A fi de donar una visió de conjunt de la producció verdagueriana –atesa la impossibilitat de tractar-la amb l’extensió i el detall que requereix–, donem seguidament una relació sumària de les seves obres dividida en tres etapes.
Les primeres temptatives poètiques de Verdaguer sembla que daten de quan l’autor tenia quinze anys. Es va donar a conèixer al Seminari amb poesies humorístiques i. satíriques, que aviat va abandonar, i de les quals gairebé no ens n’ha pervingut més que alguna mostra, com ara els Goigs de Sant Taló –dedicats a un sant inexistent batejat amb el segon cognom de l’autor–. Pels mateixos anys va començar a compondre poesies pastorils i amatòries de caire popular –en part conegudes pel recull pòstum Jovenívoles–, entre les quals destaca, per l’extensió i l’ambició, Amors d’en Jordi i na Guideta, escrita el 1865 i amb la qual va voler imitar el Mireio del poeta occità Frederic Mistral. En fer-se sacerdot va bandejar aquesta línia poètica i la va amagar, però, afortunadament, no la va destruir. També per aquests anys inicia la producció de tema religiós i de tema patriòtic –amb premis en els Jocs Florals de 1865 i 1866– i el seu primer poema èpic, Dos màrtirs de ma pàtria (1865), en dos cants i octaves reials, dedicat als sants vigatans Llucià i Marcià. Són del mateix moment tota una sèrie de provatures i altres materials preparatoris de L’Atlàntida (una primera versió d’aquesta epopeia, presentada als Jocs Florals de 1868, no va resultar premiada) com ara el poema Colom, editat pòstumament, i diverses proses de to autobiogràfic.
Una vegada ordenat sacerdot, el 1870, la seva activitat literària es va centrar en la poesia religiosa, tant popular com culta, en la historicopatriòtica i en la redacció de L’Atlàntida. El 1874 es va embarcar, a causa de problemes de salut, durant dos anys en els navilis de la Companyia Transatlàntica. Quan va tornar el 1876, duia ja pràcticament acabada L’Atlàntida, que l’any següent obtenia un premi als Jocs Florals de Barcelona i consagrava Verdaguer com el primer poeta català de l’època. L’epopeia atlàntica consta de deu cants, emmarcats amb una introducció i una conclusió dedicats a Cristòfol Colom, que narren l’enfonsament del mític continent dels atlants, la formació d’Espanya i el descobriment d’Amèrica. El poema no té de fet uns veritables herois-protagonistes, com exigien les normes clàssiques del gènere, i sovint les descripcions catastrofistes ofeguen el fil de la narració. Però, a desgrat dels defectes que pugui tenir l’epopeia verdagueriana és una gran obra, sense precedents en la literatura catalana, que sorprèn per la força descriptiva i imaginativa, per les imatges originals i bellíssimes i pel domini extraordinari de la llengua. Unes qualitats que l’han convertida en una obra clàssica i que, per a la renaixent literatura catalana, va suposar la consolidació
L’Atlàntida clou l’etapa juvenil de Verdaguer, també obre la de maduresa. El poeta és ara un autor reconegut tant a nivell nacional com internacional. A algunes acusacions que l’epopeia era poc adequada al caràcter sacerdotal de l’autor, aquest respon amb una obra –que recull peces també de l’etapa juvenil– que el consagra com el poeta religiós més important del país: Idil·lis i cants místics (1879). El doble vessant permanent de la producció verdagueriana, la religió i la pàtria, són presents en les dues obres següents, publicades el 1880. Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat. El 1883 presenta als Jocs una de les seves peces èpiques curtes més conegudes, l’oda A Barcelona, un cant al dinamisme de la ciutat i de Catalunya, en to grandiloqüent, però allunyat del to elegíac que fins aleshores havia predominat en la poesia patriòtica catalana. L’oda va obtenir un gran èxit i l’Ajuntament barceloní en va fer una edició especial de cent mil exemplars. El 1882 publica un altre poema religiós, Lo somni de sant Joan (reelaborat i reeditat el 1887), i el 1885 un recull poètic de circumstàncies, Caritat, publicat per ajudar els damnificats dels terratrèmols d’Andalusia d’aquell any.
A finals de 1885, però amb data de 1886, publica la segona gran obra èpica, Canigó –subtitulada “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista”–, el poema de la maduresa de l’autor. Consta de dotze cants i un epíleg –l’elegia Los dos campanars– i lliga una trama bastant tènue al voltant d’un seguit de narracions extretes de la tradició popular, la llegenda i la història, a les quals fan costat unes extraordinàries descripcions del paisatge pirinenc. Ambientada a l’entorn de l’any 1000, l’epopeia canigonenca és el cant al naixement històric de Catalunya, bastit sobre la cristianització d’una muntanya-símbol, el Canigó, poblada de fades i sobre la derrota dels sarraïns. Més humà i realista que L’Atlàntida, el poema canigonenc presenta, tot i les llargues digressions que hi apareixen, una arquitectura interna a base de simetries i de varietat mètrica que permeten mantenir separats i alhora travats el pla èpico militar (les batalles dels comtes Guifré i Tallaferro amb els moros, la fundació de Sant Martí del Canigó pel bisbe-abat Oliba) i el pla liricoamorós (les relacions entre el cavaller Gentil, la pastora Griselda i Flordeneu, reina de les fades del Canigó). Amb Canigó, Verdaguer va voler construir l’epopeia nacional catalana i, a la vegada, mostrar la seva habilitat de poeta superant els defectes que la crítica havia assenyalat en el seu primer poema èpic.
En els anys 80, Verdaguer va compondre també nombroses peces de caràcter devot, aparegudes sovint en fulls solters, que en part va aplegar a Càntics (1882, 1889) i poesia de caràcter civil patriòtic, recollida també en part a Pàtria (1888), una autoantologia que compilava poemes compostos al llarg de vint-i-cinc anys. Els viatges realitzats en aquesta època van originar dos llibres de prosa, Excursions i viatges (1887) –recull dels viatges pel nord i centre d’Europa, la costa d’Àfrica i el Pirineus– i Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889).
A finals dels anys vuitanta, Verdaguer havia arribat al cim de la seva carrera literària i gaudia d’un ampli reconeixement públic. Tanmateix, els seus èxits mundans van acabar xocant amb les seves ànsies de perfeccionament espiritual i això li va provocar una gran insatisfacció interior i va abandonar en part l’activitat literària. Aquesta situació personal va desembocar, com és sabut, en l’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica i amb el seu mecenes, el marquès de Comillas. La producció publicada dels primers anys 90 es limita gairebé a una trilogia sobre la infància de Jesús: Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893), reunits després sota el títol de Jesús Infant (1896). El 1893 és desterrat al santuari de La Gleva, on en un primer moment troba la tranquil·litat necessària per reprendre les tasques literàries. La seva producció, però, ha canviat de signe. Abandona la poesia èpica i la historicopatriòtica i se centra en la religiosa, que adopta ara un caràcter més intimista, amb predomini de les peces breus. A aquest moment pertanyen els llibres Roser de tot l’any –col·lecció de pensaments religiosos per a cada dia de l’any– i Veus del Bon Pastor –aplec de càntics religiosos populars–, ambdós publicats el 1894. L’any següent s’instal·la a Barcelona, es consuma la ruptura amb el seu entorn i li són retirades les llicències de dir missa. En aquestes hores amargues escriu les dues sèries d’articles periodístics recollits a En defensa pròpia, el recull poètic Sant Francesc (1895) –l’exemple d’aquest sant, també perseguit i humiliat, li serveix de conhort– i Flors del Calvari (1896), subtitulat significativament “Llibre de consols”, on expressa colpidorament el sofriment i la ràbia del seu drama, però també els seus ideals de perfeccionament cristià tan durament posats a prova.
A començaments de 1897 és rehabilitat i emprèn una febrosa activitat literària per recuperar el prestigi malmès pel conflicte. Col·labora en nombroses publicacions, participa en activitats literariosocials, prepara nous llibres de poesia, en revisa d’anteriors –fusiona tota la poesia de tema montserratí a Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1898)- i n’edita alguns, com ara Santa Eulària (1899) dedicat a glossar la vida i el martiri d’aquesta santa barcelonina–, Aires del Montseny (1901), recopilació de composicions datades entre 1871 i 1900 que giren sobretot al voltant dels temes civils i autobiogràfics, i Flors de Maria (1902), publicat poc temps abans de la seva mort. Pòstumament apareixen alguns llibres que havia deixat pràcticament enllestits: Al Cel (1903), Eucarístiques (1904), Càntic dels càntics (1907), Perles del “Llibre d’Amic e d’Amat” (1908) i, més tardament, Brins d’espígol (1977). Diversos editors posteriors han tret a la llum reculls de composicions disperses, obres abandonades en l’etapa juvenil o bé inacabades en la darrera època, entre les quals es destaquen Rondalles (1905), Colom (1907), Jovenívoles (1924), Barcelonines (1925) i Escrits inèdits (1958).
L’última iniciativa d’obres completes, d’Enciclopèdia Catalana / Edicions Proa (2002-2006), ha fet accessible pràcticament tot el conjunt de l’obra verdagueriana. Consta de quatre volums sota l’epígraf general “Totes les Obres” i els títols singulars: I Prosa. II Poemes Llargs. Teatre. III Poesia 1. IV Poesia 2. L’edició és a cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul, amb la col·laboració de diversos estudiosos. A més de comptar amb introduccions i pròlegs a cadascun dels títols, augmenta notablement el contingut de les edicions d’obra completa anteriors, per la raó que recull la part d’obra que només es coneixia en edicions especialitzades, com són els escrits juvenils, l’epistolari i els llibres inacabats no publicats anteriorment (Jesús Amor, Cor de Jesús i Espines i flors), o un ampli recull de Poesia dispersa, que era fins ara d’accés difícil.
En definitiva, l’extensa i rica obra de Verdaguer l’ha convertit en l’escriptor més destacat de tot el segle XIX i, sens dubte, en un dels clàssics catalans de tots els temps. A la qualitat i la perennitat de la producció verdagueriana s’ha d’afegir la importància històrica que ha tingut. En efecte, Verdaguer va suposar la consolidació de la Renaixença en el camp de la llengua literària i va servir de base per a la literatura posterior. A més, el seu prestigi d’escriptor va comportar un cert reconeixement internacional de la literatura catalana renaixent. I, encara, s’ha de recordar la seva enorme popularitat, que fins i tot ha donat una simbiosi poeta-poble que ha convertit algunes de les seves composicions –”L’emigrant”, “El noi de la mare” o “El virolai”– en obres conegudes de tothom, però sovint cantades ignorant-ne l’autor.