Biografia
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles, prop de Vic, el 17 de maig de 1845. Els seus pares, de condició modesta però amb un cert nivell cultural, van tenir vuit fills. El pare era mestre de cases i pagès. Des de la infància, el nen va ser orientat, especialment per una mare profundament religiosa, cap als estudis eclesiàstics. Als deu anys va entrar al seminari i feia diàriament a peu els cinc quilòmetres que separen Folgueroles de Vic. Va viure amb la família fins als disset anys, en què va traslladar la residència a Can Tona, una casa de pagès més a prop de Vic, on, com era habitual aleshores entre els estudiants modestos, fa classes als infants de la família que l’allotja i col·labora esporàdicament en les tasques agrícoles. Cap als quinze anys se li desperta la vocació literària i comença a compondre els primers versos. Les classes de retòrica i poètica que rebia al seminari el van posar en contacte amb la literatura culta, sobretot amb els clàssics grecollatins, amb els grans escriptors europeus i amb els castellans del Barroc. Més tard, va entrar en contacte amb els romàntics. Paral·lelament, l’ambient en què vivia el familiaritza a fons amb les riques formes de la literatura popular.

En aquests anys escriu sobretot poesia amatòria, però també composicions religioses i satíriques. Comença ben aviat algunes obres de més envergadura, de caràcter èpic, com ara Dos màrtirs de ma pàtria (publicat a Vic el 1865) o Colom, poema inacabat vinculat a la posterior L’Atlántida. Els 1865 i 1866 obté diversos premis en els Jocs Florals de Barcelona, cosa que va refermar la seva vocació literària i el va posar en contacte amb les personalitats més rellevants del moviment de la Renaixença (Marià Aguiló, Milà i Fontanals, Llorens i Barba...), que el van orientar i esperonar. El 1867, amb uns joves amics lletraferits, funda l’"Esbart de Vic", grup que fa reunions literàries, a la manera dels felibres provençals, en una font –anomenada poèticament del "Desmai", per l’arbre que hi havia– prop de Can Tona, on residia Verdaguer.

El 24 de setembre de 1870 va ser ordenat sacerdot i uns mesos més tard destinat com a vicari a la petita parròquia de Vinyoles d’Orís a una dotzena de quilòmetres de Vic. Dedicat de ple a les activitats sacerdotals, va també cultivar la literatura en una triple direcció: poesia devota de caire popular, poesia mística i continuació del poema atlàntic que havia començat uns anys abans. Aviat se li manifestà una estranya malaltia que li produïa unes fortíssimes cefalàlgies i que l’obligà el 1873 a deixar el servei parroquial tot cercant remei per als seus mals. Uns mals que també devien incloure el fet de trobar-se allunyat dels centres de la vida literària i dels seus amics –la majoria residents a Barcelona– i la necessitat de trobar un futur que no passés per una parròquia rural. Part de 1873 i el 1874 els passa a Barcelona consultant metges i vivint de manera molt precària. Gràcies als seus amics aconsegueix la feina de capellà de vaixell de la Companyia Transatlàntica. S’embarca a finals de 1874 i durant dos anys realitza nou viatges de la península a Cuba i Puerto Rico. En aquest període recobra la salut, acaba pràcticament L’Atlàntida i entra en contacte amb la família López, propietari de la Companyia Transatlàntica i la primera fortuna d’Espanya en aquell moment. Protegit per Antonio López, primer marquès de Comillas, esdevé el seu capellà familiar. Així Verdaguer aconsegueix d’establir-se a Barcelona i de solucionar la seva situació com a eclesiàstic i com a escriptor.

El 1877 L’Atlàntida és premiada als Jocs Florals de Barcelona i obté un ampli ressò nacional i internacional. Verdaguer es consolida així corn la gran figura de la Renaixença. Gràcies al mecenatge dels marquesos de Comillas pot dedicar-se plenament a la tasca literària. A més, realitza, normalment acompanyant els seus protectors, viatges per la península, pel centre i nord d’Europa, per la costa del Magreb, per les Balears, per Itàlia i per Terra Santa. Als estius gaudeix de llargs períodes de vacances que aprofita per conèixer a fons la geografia catalana i molt especialment, la serralada pirinenca, que recorre d’un extrem a l’altre. El període de 1877 a 1889 és el més productiu de la seva carrera: Idil·lis i cants místics (1879), Llegenda de Montserrat (1880), Canigó (1885), Pàtria (1888), Dietari d’un pelegrí a Terra Santa (1889), etc. Verdaguer, que ha assolit un enorme prestigi, participa ara en nombroses empreses religioses, patriòtiques i literàries. Així, col·labora amb diversos sectors eclesiàstics en la gran tasca en que l’Església d’aleshores es troba immersa: la de recuperar part del prestigi perdut i la de recristianització del poble. Alhora, participa en les activitats catalanistes en auge, sense entrar, però, directament en política. Tot i l’ambient en què vivia, el poeta no es va deixar portar mal per ambicions econòmiques, de poder o d’ostentació social, i fins va renunciar a una canongia i a una capellania reial.

Cap a 1886, arran d’un viatge a Palestina, Verdaguer va començar a sofrir una crisi interior que es manifestà en un canvi de vida que el va portar a mig abandonar l’activitat literària i a dedicar-se a la recerca d’un camí de santificació. Intensifica l’oració, el dejuni, la confessió i l’almoina. Precisament com a capellà domèstic del marquès de Comillas una de les seves obligacions era repartir les caritats del senyor i quan aquestes no arribaven per satisfer les múltiples necessitats que veia, les completava de la seva butxaca. Va posar-se en contacte amb una mena de secta que afirmava que rebia revelacions sobrenaturals que practicava els exorcismes sense autorització eclesiàstica. Verdaguer va quedar completament seduït per aquest grup i va adoptar una sèrie d’actituds que van provocar el disgust del seu mecenes, Claudi López, segon marquès de Comillas. Aquest, que ja no podia tolerar la situació en què les practiques poc ortodoxes de Verdaguer el col·locaven, l’any 1893, d’acord amb els bisbes de Barcelona i de Vic, va aconseguir allunyar el poeta de la Ciutat comtal amb l’excusa que li convenia una temporada de repòs. El bisbe Morgades de Vic, de qui depenia jurídicament Verdaguer, el va instal·lar en el santuari de La Gleva, a vuit quilòmetres de la capital vigatana. Aquí reprèn en part les activitats literàries. A poc a poc s’adona que ha perdut el favor del marquès i que el bisbe de Vic no l’autoritza a deixar la residència en el santuari. Verdaguer, mentrestant, s’havia quedat sense recursos econòmics i no podia subvenir les despeses financeres dels crèdits que havia demanat per comprar una finca a Vallcarca, aleshores als afores de Barcelona, anomenada "Els Penitents", on actuava el seu grup d’amics exorcistes, amb els quals no havia perdut el contacte. El bisbe i el marquès intenten, per la via de l’ofec econòmic, que Verdaguer canviï d’actitud, però aquest, després de dos anys de desterrament a La Gleva, desobeeix el seu superior i s’instal·la a Barcelona, a casa de Deseada Martínez, vídua Duran, una filla de la qual, Empar, tenia revelacions. Aquesta família, a qui el poeta havia protegit uns anys abans, va augmentar encara els seus problemes.

La reacció del bisbe Morgades va ser contundent, la suspensió a divinis i, doncs, la prohibició de celebrar missa. La resposta de Verdaguer va consistir en la publicació a la premsa –ho va haver de fer en la d’esquerres i anticatalanista– de dues series d’articles, Un sacerdot calumniat (1895) i Un sacerdot perseguit (1897), aplegats després amb el títol En defensa pròpia, en què conta la seva versió dels fets, denuncia la persecució de què era objecte i dóna el nom d’aquells a qui en considerava culpables: el bisbe Morgades, el marquès de Comillas, el canonge Jaume Collell –fins aleshores el seu amic més íntim–, els Jesuïtes i alguns dels seus familiars, en especial el polític Narcís Verdaguer i Callís. L’escàndol que es va desfermar va ser molt considerable i va obtenir un gran ressò nacional i internacional. L’opinió pública es va dividir en dos bàndols: els partidaris del poeta i els seus detractors. Va ser tractat públicament de boig –es va publicar un dictamen mèdic en aquest sentit– i la seva integritat moral, a causa de la seva convivència amb la família Duran, posada en qüestió. La majoria dels seus amics sacerdots i bona part del catalanisme literari el van abandonar. Verdaguer va quedar reduït a la misèria econòmica i va ser marginat de la vida literària, social i eclesiàstica El conflicte amb el bisbe, tot i les nombroses gestions fetes des de molts sectors, no es va resoldre fàcilment. Verdaguer, home d’una fe robusta, convençut que de res no era culpable i que era perseguit injustament, no volia sotmetre’s al bisbe. Aquest, que d’altra banda va tenir un paper destacat dins l’Església catalana i dins el catalanisme conservador, volia la submissió completa de l’escriptor i no cedia. Finalment, el conflicte es va resoldre a Madrid, gràcies sobretot a la intervenció dels pares agustins de El Escorial, que van aconseguir, a finals de 1897, una reconciliació pactada sense vencedors ni vençuts: Verdaguer signava un document, que es va publicar, en què reconeixia l’autoritat del prelat i es disculpava del mal que hagués pogut fer a l’Església; el bisbe, al seu torn, li retornava el permís per dir missa i acceptava que el poeta passés a dependre de la jurisdicció del bisbe de Barcelona.

Una vegada rehabilitat, Verdaguer va ser destinat a l’església de Betlem, a la Rambla, davant, irònicament, del palau Moja, residència dels marquesos de Comillas, els quals, però, ara vivien pràcticament sempre a Madrid. El sou com a capellà era, tanmateix, tan migrat que no li arribava per cobrir ni una petita part de les seves necessitats –l’època del conflicte li havia produït molts deutes, tenia processos judicials en marxa i fins i tot li havien embargat els drets d’autor– i l’havia de completar amb enterraments i amb altres serveis eclesiàstics extraordinaris. Va reprendre amb nou vigor les activitats literàries –va escriure diversos llibres, alguns dels quals van quedar inèdits– i periodístiques –va dirigir tres revistes– i va fer una certa vida social –va ser president de diversos certàmens literaris, per exemple–. Però no va aconseguir recuperar del tot ni les amistats anteriors ni el paper rellevant que havia tingut dins la literatura catalana. Va prendre contacte ara sobretot amb grups descriptors joves, especialment amb els modernistes, que veien en ell la figura de l’artista incomprès i maltractat per la societat burgesa (Santiago Rusiñol s’hi va inspirar per escriure el drama El místic, 1904, com uns anys abans, segons sembla, s’hi havia inspirat Benito Pérez Galdós en l’obra Nazarín). Prematurament envellit a causa de les penalitats passades i amb la salut molt malmesa, al mes de març de 1902 va caure molt malalt, sembla que de tuberculosi, i va ser traslladat a Vil·la Joana, a Vallvidrera, on va morir el 10 de juny. Encara les darreres setmanes de vida les va haver de passar angoixat per les intrigues dels grups que l’envoltaven a l’espera de ser-ne els hereus materials i espirituals. Va rebre sepultura al cementiri de Montjuïc, després d’un enterrament al qual van assistir unes tres-centes mil persones –el més multitudinari que mai hi ha hagut a Barcelona–, que reconeixien així el seu paper de poeta nacional i la seva immensa popularitat.

L’aproximació a la vida i obra reprodueix, amb algun afegitó i correccions, el pròleg de Ramon Pinyol i Torrents a la seva antologia verdagueriana titulada Poesia i prosa (Barcelona: Pirene, 1995).